Gabo, el màxim exponent del realisme màgic llatinoamericà

Poc després de fer 80 anys, Gabriel García Márquez va tornar al seu poble natal, Aracataca, a la costa atlàntica colombiana. Era la primera visita que hi feia en 24 anys, i el van rebre com un heroi. García Márquez va posar Aracataca al mapa, no només per ser-ne el fill més il·lustre, sinó perquè aquesta localitat caribenya és el poble de "Macondo" de "Cien años de soledad", la novel·la que el va catapultar a la fama mundial. Allà va viure amb el seu avi, que era coronel, i la seva àvia, els primers vuit anys de vida. "Les dones, presidides per la meva àvia, vivien en un món sobrenatural, un món fantàstic on tot era possible", comentava. Del seu avi, en recordava "les històries de la guerra civil, les peripècies de la política" i que li parlava "com si fos un adult".

Aquestes vivències van influir de tal manera en García Márquez que van impregnar la seva literatura i li van inspirar "Cien años de soledad", considerada l'obra més representativa del realisme màgic llatinoamericà. Però a García Márquez li agradava més "El amor en los tiempos del cólera"."Aquest és el llibre que quedarà, és un llibre humà, amb els peus a terra, del que som nosaltres de veritat", deia.

La seva carrera com a escriptor havia començat uns anys abans, amb "La hojarasca", seguida d'"El coronel no tiene quien le escriba" i "La mala hora", que va escriure a París. Allà, hi havia anat com a periodista, professió que va abraçar per la seva passió per escriure. Precisament, va ser un polèmic reportatge, "Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva", el que el va donar a conèixer.

Als anys 70, García Márquez es va instal·lar a Barcelona, on va arribar de la mà de l'agent literària Carme Balcells i va coincidir amb altres autors de l'anomenat "boom" llatinoamericà. Aquí va començar a assaborir l'èxit i va escriure "El otoño del patriarca", que no va agradar gaire, però que s'ha convertit en el seu llibre més estudiat. Més tard va publicar "Crónica de una muerte anunciada" o "El general en su laberinto".

La grandesa de la seva obra el va fer mereixedor del Premi Nobel de Literatura el 1982. Al llarg de la seva vida, es va valer de la fama per lluitar pels drets humans, però se li va criticar la fascinació pel poder, sobretot l'amistat amb Fidel Castro.

El 2002 va publicar el primer volum de les seves memòries, "Vivir para contarla", que li van donar tretze anys de feina i que va reescriure nou vegades. L'any 2005, poc després de la publicació de "Memoria de mis putas tristes", García Márquez va visitar Barcelona per participar en el Fòrum Iberoamericà de la Cultura.