Princesa Inca - Crujido

Libros del Silencio ha publicat "Crujido", el segon llibre de poemes de Princesa Inca, l'alter ego poètic de Cristina Martín, una barcelonina de l'any 1979 que treballa de jardinera i que estudia psicologia a la Universitat de Barcelona. És membre de l'Associació Ràdio Nikosia que lluita contra l'estigmatització de les malalties mentals. Col·laboradora habitual en espais de ràdio, el seu primer llibre, "La mujer-precipicio", es va convertir en un èxit inesperat i ja acumula tres edicions.

Els poemes de la Cristina no són gens complaents. Són durs, poderosos, directes, dotats d'una sensibilitat especial potser perquè no tenen en cap moment la pretensió d'amagar res. Fa l'efecte que ni tant sols aspiren a maquillar la realitat amb paraules boniques o buscades a consciència per aconseguir-ho. Són sincers, oberts, sense gaires artificis que emmascarin els seus objectius, la seva essència.

Princesa Inca aconsegueix una de les coses que s'espera de la poesia, que els versos es converteixen en sentències, en trets que fereixen i que obliguen la memòria a recordar-los, a la raó a analitzar-los i al pensament a filosofar-hi. No passen desapercebuts, no queden mai perduts en un anonimat de mots edulcorats. No hi ha vergonya ni pudor, només necessitat d'expressar-se, de dir les coses pel seu nom i de mostrar-se sense vels ni embuts.

Les imatges i les escenes de "Crujido" impacten, trasbalsen i, sumades, es converteixen en una piconadora lenta i inexorable que va dibuixant el camí sense tenir en compte els obstacles que troba. Tots els seus poemes són, en més o menys grau, convulsos, dinàmics, actius i vius. No hi ha placidesa enlloc i aquesta és una de les característiques personals i diferenciadores, la manca de conformisme, la lluita, el fragor de la batalla interna i de la batalla externa, un combat constant i sempre inajornable que acaba saltant a la tinta i mostrant-se com una fuetada plena de bellesa i de vigor.

I potser és aquesta mateixa sinceritat allò que converteix els poemes de la Cristina en dards esmolats, amb una punteria demolidora i, malgrat tot, amb un punt de llum, d'esperança. Tot és directe, però res no es dóna per perdut. Tot fa mal, però no hi ha res que no es pugui curar. No hi ha límits ni certeses absolutes i aquesta és la grandesa de la seva poesia.